dissabte, 21 de novembre de 2009

Conferència de l’Eulàlia Bosch


Els nens que creixent és el que tot bon professor ha de saber educar. Intervenir en el creixement d’ un Infant, ensenyar-li una nova vida a aquests nen i ajudar-lo a trobar el seu lloc i a ser algú, és el que fan els mestres. Això és degut a que els nens ho tenen tot per fer i han d’assolir les seves metes.
Perquè aquests Infants es desenvolupin necessiten formar part d’una ciutat, ja que si no et pots arrelar al lloc on has nascut, no t’arrelaràs a cap ciutat . La cuitat actua com una gran escola, aquella que ens ensenya com viure, conviure i sobreviure. La ciutat és aquell gran context que emmarca el que serà la vida d’un nen, són les pautes del desenvolupament. L’escola es troba dintre d’aquest marc, i pot aprofitar-se d’aquesta gran font de coneixement.
Quin és l’ ingredient més important que la cuitat aporta pel bon desenvolupament? Amb una paraula, l’Art. Perquè tant la pintura, com l’escultura, com el cinema, la música, l’arquitectura, el teatre, la dansa o la ceràmica, són pel nen com l’aire per la vida. Perquè ens els mestres juguen amb una avantatge considerable, un nen vol saber-ho TOT. Un Infant posseeix la capacitat de voler aprendre de manera caso obsessiva, fet que s’ha d’aprofitar per inculcar el gust per el bon art.
Però el mestre també ha de carregar amb el pes del temps, és a dir, de la pròpia edat. Quan un nen no vol créixer, no pot alimentar la seva curiositat de manera transcendent, ja que el saber significa madurar. Per tan un mestre ha de lluitar amb els seus propis prejudicis amb l’edat personal, perquè als nens se’ls ha d’ajudar a fer-se grans. Per tant, un mestre ha de voler ser savi, ha de tindre passió per l’estudi, ha de ser un gran lector i a d’ajudar a que cada Infant trobi el seu camí.

Amb aquestes paraules he resumit de forma personal el discurs de l’Eulàlia Bosch, cal dir que hi ha alguna reflexió personal basada en les paraules de l’autora. M’agradaria recalcar un fet curiós i que em va cridar l’atenció, l’autora va comparar els nens amb els remugants. Al escoltar aquesta comparació vaig sentir una ventall d’emocions que anaven del escepticisme fins a la incredulitat. Al escoltar totes les seves paraules, em va semblar una metàfora brillant. Un nen és com un remugant perquè surt a menjar coneixements, i al tornar a l’estable els va mastegant i paint lentament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada