Experiències d’escola

Era un dia fred tot i que ja s’apropava la primavera. Es podria dir que es tractava d’un d’aquells hiverns llargs, que semblen que no s’hagin d’acabar mai.

La nena es dirigia a l’escola amb un caminar nerviós, ella sempre estava nerviosa. La podríem definir com un petit bufarut que transformava en inquietud tot el que l’envoltava.
Aquell dia va arribar al col·legi i a primera hora tenia informàtica, però llavors la professora li va barrar el pas. El petit cicló va reaccionar de manera sobtada, tots els mals àugurs la van hipnotitzar de forma instantània. Però aquella ocasió no va res dolent, justament al contrari. Li van explicar que havia estat seleccionada per participar en un concurs d’escriptura, i que havia estat gràcies a un poema que havia escrit uns dies abans rememorant la primavera a la vegada que maleïa internament l’infinit hivern. I va ser potser per inseguretat o per la seva pròpia natura inquieta que ella no va sentir-se del tot feliç, sinó que el seu interior nerviós va arribar a uns màxims desconeguts.

I van anar passant els dies, i els sentiments contradictoris circulaven lliurament i de forma rapida, palpitant. I va ser potser en aquell transcurs de temps quan ella va aprendre, poc a poc, a ser pacient. I va començar a no importar el premi, sinó “el simple” reconeixement. I va començar a saber com les aigües és podien calmar i com el món podia deixar de donar voltes. I va ser justament aquella espera obligada i aquell petit reconeixement el que van donar pas a que la nena comencés a construir un univers paral·lel on les pors no existien i de mica en mica anava a investigar-lo. Ja no importava el premi material, sinó que les millors de les recompenses va ser el comprendre que ser pacient es igual a felicitat, i que el còctel de nervis i inseguretat era massa explosiu. Va començar a posar les bases de la seva pròpia vida, sense deixar que cap corrent d’aire li destruís tot en segons.

Que si va guanyar? Molt, moltíssim, va guanyar-se a ella mateixa.